Desemparança

Tertulians que tot ho saben debaten de tot i a tothora. Tantes vegades són els mateixos que van canviant de dial i de canal i amb la lliçó ben apresa que tant poden dir que el blanc és blanc com que ara ja ha canviat de nom, si la nòmina els arriba.

...però, és el que hi ha: com la cançó de l’enfadós. El pitjor és quan se’n sent un que es lamenta que la gent ha perdut els referents, i que ho diu per un cunyat seu que li ho comentava: “sense els polítics en ordre no sé què fer...”.

És clar que després d’això només es pot deixar d’escoltar més bajanades i tancar aquesta nota.

De papes i mames

Va dir que ho deixava i ho va fer en llatí, sort que una periodista que en sabia va poder llençar als quatre vents la notícia –i perquè després diguin que estudiar llengües mortes no serveix de res.

Això de plegar no és gens corrent, i diuen que en els darrers sis-cents anys ningú no ho havia fet.

Ara, algú deu sentir-se orfe –hi ha gent per a tot– encara que sigui per uns quants dies; però qui més, qui menys tothom s’hi queda sense papa. 

En aquest cas, però, no cal patir. N’hi ha d’altres al món, i tant... i no només disposats a ocupar aquesta delegació celestial a la terra, sinó amb altres poltrones repartides per quinze patriarcats diferents i que sempre troben recanvi. 

Mireu sinó, ara fa quasi un any, quan quedàrem orfes de Shesouda III –que a més el van tenir de cos present al tro cerimonial per poder rebre el darrer adéu mentre ascendia cap a Déu– trigaren fins al novembre, però un exfarmacèutic, amb el nom de Teodor II d’Alexandria, en va ocupar el lloc.

El que és curiós és que endinsats de ple i sense remei dins el segle XXI, ningú no reivindiqui la figura de les mames, tot i que als anys noranta del segle passat ja n’hi havia hagut, de mames, encara que fossin les mames chicho, però, és clar, no és el mateix, les mitres i les vestimentes mamals les haurien tapades massa.