El món és un teatre, però l'obra té un repartiment deplorable.
Oscar Wilde

3 de maig del 2013

De rescat per les pilotes (i 2)

Diuen els entesos en quotes televisives i en pilotes que, si hi ha alguna cosa que, arreu del món, segueixi apassionadament la gran massa controlada és l’esdeveniment dels vint-i-dos que corren pantalla amunt i pantalla avall durant noranta minuts. Temps, d’altra banda, que els hi passa volant o se’ls hi fan etern, segons de quin costat de pantalla s’estigui.
Diuen, també, que de tots aquests esdeveniments (que es fan i es desfan) el de la Copa d’Europa de futbol és el més esperat, seguit i desitjat i, per tant, el més vist...
Quina plataforma més impressionant per dir al món qui és el fort, qui guanya batalles, qui pot dominar...!
I per això només cal fer un cop d’ull a allò què diu i com ho diu la premsa germànica —no crec que de manera inconscient. 
Sport Bild ho té clar: “el futbol a Europa és definitivament alemany”, “el Bayern destrueix el Barcelona”, “una demostració de poder contra el millor equip del món”, i assegura que “el mite del Barcelona ja és història”... O a Kicker, un altre diari que toca el tema de les pilotes: “el Bayern humilia una altra vegada el Barcelona”...
Com que no sóc gens malpensat hi veig només un esclat d’alegria i, per venir d’on ve, doncs un esclat d’alegria monetària, és a dir de domini i superioritat, perquè, és clar, si hom és bo, i a més guanya el millor —o els millors perquè el Madrid també va dins aquest paquet de mesures de submissió—, què més hi ha en aquest món que pugui ser important per als qui l’única mirada que tenen és esfèrica i que, alhora, envien un missatge de perdedor a la tribu vençuda?
Però, quan es descobreix que n’hi ha que aporten un bri de pensament al camp és quan et topes amb la sorpresa de l’existènia d’estudis que en parlen i tot, mireu sinó els del psicòleg social Gerhard Vinnai —autor d’El fútbol como ideología— que  diu que “els gols que es fan al camp són gols contra els dominats al món”, o les paraules d’Eudald Carbonell quan diu que “el futbol és una manifestació pacífica de la confrontació i, per tant, una metabolització de la violència latent”, o la tesi de l’antropòleg Jordi Salvador Duch dedicada al Futbol, metàfora d’una guerra freda on es combina —com a la premsa— un lèxic bèl·lic ple de rituals i amb tribus, guerres i batalles pel mig, llenguatge que també es troba en la narració dels parladors de les ones.
Per a qui no té plena obsessió per les pilotes li costa d’entendre que els dos equips reconeguts com a millors hagin pogut passat de tocar la glòria de l’Olimp a caure per sota de l’herba del camp. I, ja se sap, tot en aquest món té una explicació, una cosa diferent és que siguem capaços de trobar-la.
Ara, però, ja en el repòs dels guerrers només ens queda saber qui és de raça més ferotge, sí el germànic de Munic o el germànic de Dortmund.
Mentrestant esperarem ajupits la propera clatellada. Ah, per cert, han concedit dos anys més per assolir l’objectiu del dèficit, la cosa s’ha relaxat una mica per ser bons nois i noies... en la política econòmica i social, és clar, que no s’entengui malament.