el pas fugitiu de rengleres de
maltractats amants
que es giren —si és que gosen fer-ho—
regiren la mirada
mentre l’ennuegament els sobta en un
devessall de plor als llavis.
La mirada, els pensaments —consignats a
l’oblit—,
aquells racons que han omplit de vida
l’aljub del record:
el fotut pobre saber estar, la fotuda
senzillesa de saber viure,
saber cloure la mirada, aquell primer
bes,
el darrer adéu etern als estimats... han
sigut perduts.
Llargs camins inacabables curulls de
caminants
que fiten un horitzó inexistent: el
desori silent dels exiliats.
I, vora el camí, criatures que dansen
amb
l’eterna simfonia de la fam,
criatures que dansen amb el plor
sostingut
vora
el pit erm de la mare solitària
—xarrup buit del nadó absent de tanta
follia—
mentre
ella, si pot, com pot, li adreça un somrís
i,
alhora, amb tremoloses mans l’acarona.
Amb tremoloses mans l’acarona... l’acarona...
l’acarona...
© Josep-Lluís Sotorra
de
Com onades d’ivori