Bibliorelats. Un llibre o molt més que un llibre

El títol –Bibliorelats– d’aquest recull de relats que acaba de publicar Arola Editors, ja des de la portada, ens immergeix dins un món de suggeriments diversos perquè ens convida a pensar en l’arquitectura i la literatura dels mots (com si fos un encaix de jocs de construcció i de “mecanos”), en l’hermètica condensació de significats i missatges ocults que es poden amagar rere la composició dels relats i de les biblioteques, amb tot un suggeriment de diferents possibles interpretacions.

Així, del títol estant, què se’ns suggereix? Que s’hi parla de les biblioteques dels relats, o de les biblioteques de relats... Però també podríem encaixar-hi que es podria tractar dels relats de les biblioteques, o dels relats de biblioteca, o de relats a les biblioteques, o de biblio... No acabaríem mai la combinatòria possible.

Esclar que si bé el títol és dissimuladament senzill, es fàcil d’esbrinar que alhora és genialment suggeridor, i tant com els vint-i-quatre relats que s’hi encabeixen. Cal tenir en compte, a més, que han sorgit de diverses plomes, totes desconnectades les unes de les altres. Amb tot, s’hi han trobat vint-i-quatre visions diferents d’entrar en una biblioteca —o de sortir-ne o de quedar-s’hi—, perquè si cada casa és un món, cada autor i cada autora deu viure en un univers de somnis diferent i que, ara, s’han trobat incitats pel concurs generat per les Reusenques de lletres. I no per ser femenines les convocants, cau en un recull de veu de dones, perquè les veus dels narradors i de les narradores recollits, toquen diverses visions de veure i viure el món, tantes com probablement, o almenys, vint-i-quatre.

I tot plegat, en un obrir i tancar d’ulls. Vint-i-quatre històries de sospir per la brevetat dels cinc mil cinc-cents espais, que estrictament imposaven les bases del concurs organitzat per fer-ne la tria i per commemorar l’Any de les biblioteques, i que no donen temps a passar massa fulls. Començar i acabar, i després el següent amb un nou plantejament, una nova història que pot ser de somni, o potser d’amor, o qui sap si pot ser la vostra. Un llibre, una biblioteca, una bibliotecària...

Aquella escola (fragment)

...tres, quatre, cinc, sis... i, així, fins a dotze files on ben ordenats ens repartien els nens en un costat i les nenes a l’altre.

"Àligues vençudes", Companyia de teatre "El Trole".

     El primer dia de classe tots hi anàvem ben clenxinats amb olor de colònia comprada a granel, aquella que feia olor de net, i nerviosos per veure si hi hauria cap company nou –sempre n’hi havia algun que arribava de fora i, d’altres que, mai no sabíem per què, no hi tornaven més.

     Els nens, al vestidor dels nens, ens posàvem les bates negres –color del tot sofert– amb una sanefa de color vermell que dibuixava un rectangle a l’altura del pit i al voltant del coll; i les nenes, al vestidor de les nenes, s’abillaven amb la seva bata delicada de línies roses damunt d’un fons blanc trencat, potser perquè les nenes eren més netes.

     Al capdavall de l’aula, damunt la pissarra i sota el tub fluorescent, hi havia un santcrist que presidia l’aula enmig d’un parell de grisosos retrats que no ens treien l’ull de sobre, sobretot quan davant d’aquella pissarra negra hi havies de resoldre algun dels problemes d’aritmètica que no acabaves d’encertar i miraves amunt per si hi podies veure la llum, però, és clar, ¿en qui podies confiar d’aquella santíssima trinitat?, o sigui que tornaves a la Terra i veies que el mestre, darrere del seu guardapols també gris, marcava el ritme amb el seu gruixut regle que et donava la solució en un esclafit a la mà... Només calia parar-la, i la coïssor al palmell hi retenia el coneixement.

De xiulades i piulades

De piulades, me’n fan dues cada any. La primera quan el bon temps arriba i vénen del sud i, la segona quan tornen del nord i el bon temps se’n va.

I la fan tan bon punt la claror de l’alba fa que els raigs comencin a encetar la seva llum just darrere l’horitzó.

La població xiuladera ben aposentada a les seves llotges arbrades esclaten en deixondiment quan la gernació comença a moure’s amunt i avall pel passeig de la Riera que duu fins a l’estació per deixar anar el seu clam –vaja, el seu clam i allò que a vegades deslliuren per fer expeditesa del ventret, que ja és mala sort que no et toqui amb el ple que fan d’entrada i on no hi cap ni un cap d’agulla a cap branca ni cap fulla.

És ben bé una temeritat de passar-hi. És, però, tot un espectacle gratuït on un se sent protagonista a qui adrecen la xiuladissa mentre centenars o milers o, vés a saber, si milions de petits ullets s’observen i s’animen els uns als altres per veure qui la fa més grossa.

De piulades d’aquestes me’n fan dues l’any –i, la veritat, no passa res–, piulen i piulen i sense saber com, ni quan, els pardalets i les pardaletes se’n van volant plens de llibertat vers el sud o nord enllà mentre deixen rere seu el silenci.