“Digui.” “Sóc el del banc.” “Tinc de tot, cassoles, plans
i assegurances...” “No, no és això...” “...doncs, miri, posats a tenir, tinc
hipoteca i tot.” “D’això es tracta.” “Vostè dirà.” “No sap res?” “Res? De què?”
“Que hauria de passar per aquí.” “Per aquí? A on?” “Pel banc...” “Ah! Fa temps
que no vull trepitjar terrenys... diguem-ne austers.” “Sí, però, és que hauria
de passar per pagar el que deu...” “Ah! Es tracta d’això!” “Sí” “I per això
truca?” “És que ja té quatre mesos pendents.” “Ho entenc, però no pateixi que
quan puguem ja pagarem.” “Però és que això hauria de ser de forma immediata, no
em pot respondre així.” “Com he respost?” “Quan
puguem no diu res.” “Doncs, jo crec que és una resposta fins i tot
honorable.” “Honorable?” “Sí, i tant, si es dita per un conseller de la
Generalitat, com qualsevol de les seves paraules, deu ser honorable, oi?” “Bé,
però això és diferent” “I tant, i tant!”