De piulades, me’n fan dues cada any. La primera quan el bon temps arriba i vénen del sud i, la segona quan tornen del nord i el bon temps se’n va.
I la fan tan bon punt la claror de l’alba fa que els raigs comencin a encetar la seva llum just darrere l’horitzó.
La població xiuladera ben aposentada a les seves llotges arbrades esclaten en deixondiment quan la gernació comença a moure’s amunt i avall pel passeig de la Riera que duu fins a l’estació per deixar anar el seu clam –vaja, el seu clam i allò que a vegades deslliuren per fer expeditesa del ventret, que ja és mala sort que no et toqui amb el ple que fan d’entrada i on no hi cap ni un cap d’agulla a cap branca ni cap fulla.
És ben bé una temeritat de passar-hi. És, però, tot un espectacle gratuït on un se sent protagonista a qui adrecen la xiuladissa mentre centenars o milers o, vés a saber, si milions de petits ullets s’observen i s’animen els uns als altres per veure qui la fa més grossa.
De piulades d’aquestes me’n fan dues l’any –i, la veritat, no passa res–, piulen i piulen i sense saber com, ni quan, els pardalets i les pardaletes se’n van volant plens de llibertat vers el sud o nord enllà mentre deixen rere seu el silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada