Armats. Estat natural

Els mercats donen vida, és clar que n’hi ha que el que fan és comerciar amb la mort.

Si un poble civilitzat fes honor al seu nom no hauria d’admetre parlar de l’armament com qui parla de si pels volts del 21 de març comença la primavera, més ben dit hauria d’abolir qualsevol rastre de violència.

I això és el que han fet les televisions –suposo que per uns quants punts del món– i la nostrada tevetrès no se n’ha lliurat: entre cullerada i cullerada d’escudella del dinar, la caixa informativa ens ho explicava amb un somriure i de la manera més natural.

Un món racional no ho entendria i això és el que ens venen, la normalitat de la racionalitat més absurda, més dominant, més assassina.

L’ONU no va aconseguir el consens en un intent de tractat sobre comerç d’armes, però la venda segueix amunt i avall i no cal dir que, home, ja que s'hi està posat i hom les té –per això s’ha fet la inversió–, doncs cal fer-les servir.
La pela és la pela... Pam, pam!

Potser haurien de plegar... ep, si pot ser!

Es tractaria que només fossin coherents amb la seva pròpia manera de pensar i d’aplicar els seus mètodes que, pel que es veu, deuen ser infalibles. O sigui, que tot allò que prediquen per als altres s’ho podrien començar a aplicar per a ells mateixos, i tenir la dignitat de deixar els llocs lliures a d’altra gent que hauria de fer les coses de manera diferent, perquè –encara que pugui semblar estrany– és possible.

El motiu per a fer el canvi és ben senzill. Si tot el llarg llistat de personatges que ocupen els llocs dels polítics, dels dirigents d’administracions i d’organismes de tota mena amb els seus mètodes i que s’han sabut vendre com a inevitablement perfectes i que, a més, són tan destres per organitzar tota mena de maldestres pensades que donen com a resultat el fracàs més estrepitós, tinguessin, tots ells, la més mínima ombra de dignitat, el que haurien de fer és plegar, desaparèixer i no esperar que se’ls hagués de treure amb sistemes per desencastar.

Són uns personatges que no es mereixen –cap ni un– ni el més bri d’aire per respirar, perquè si després de l’enfonsament general a què han abocat la massa de la societat el que els correspondria és abandonar la seva destrossa –feu-ho aviat, si us plau– perquè la solució no pot venir per part vostra. Així és com tractarien –carregant-se de raó– qualsevol subordinat que no hagués pogut acomplir amb els objectius –amb els seus, és clar.

Plegueu. Els ciutadans ja són prou grans per saber què ens convé. Ho som tant, de grans, que ja sabem que ells no ens convenen. El problema més gran amb què es troben és que la “massa” es comença a desvetllar, a poc a poc, però es desperta i comença a entendre que no tot és com ens han volgut fer creure.

Habemus pregunta

De dubtes ja fa temps que en teníem. Alguns ja hi havien nascut i tot amb els dubtes, però ara, a més, tenim pregunta. Pregunta oficial oferta per un partit que es defineix com independentista.

Sort, cal dir-ho, que han buscat la fórmula per tal que la resposta pugui ser només sí o no —blanc i abstenció, no ho han dit, però cal afegir-ho—. Sí o no, per fer-ho fàcil.

No s’ha d’oblidar, però, que segons el to que puguem inferir al “sí” pot tenir tants significats com capacitat imaginativa se li doni, sobretot si és un sí contundent, un sí arrossegat, un sí interrogatiu, un sí que pot generar més dubtes que abans i tants com pot generar la pregunta que l’ERC s’ha tret de la màniga: «Vostè creu que Catalunya hauria de ser un estat independent?». «Doncs bé, miri vostè, si pregunten si es vol que Catalunya sigui un estat independent, la resposta afirmativa sí que no deixa cap dubte, però si és qüestió de creences, què vol que li digui... quan ho preguntin bé ja respondré, perquè per creure ja hi ha els creients, i ja sabem que darrere d’una creença ben poca realitat hi ha.» Però, qui dia passa any empeny, oi?

Parlem. Parlem-ne

Les coses van a més. Sempre tot va a més. Si abans les parelles ja podien tenir problemes –i segons quin  tipus de parelles els tenien contínuament– quan les parelles deixen de ser-ho i es converteixen en elements en contacte de vés a saber quants, el desori pot ser important.

I, sobretot, si les relacions són entre idiomes. Si dues llengües en contacte ja representen un conflicte, què deu poder passar amb més de dues que volen lluitar per veure quina sona més bé?

D’aquí que no poden ser flors i violes trobar-se amb un catàleg lingüístic internacional gairebé a la butxaca. De parlar de bilingüisme s’ha passat ja a parlar de multilingüisme, on totes puguin tenir-hi cabuda.

Probablement respon a la realitat, però, qui hi podem trobar darrere del qualificatiu? Sense gaire sorpresa hi podem veure ciutadans de nacions sense estat, immigrats de tots els temps, persones que els “convé” parlar una altra llengua per mantenir el contacte amb el món –que, si bé és cert que en una època la llengua de comunicació havia estat el francès, i ara, de moment, l’anglès, ja no és gens difícil de trobar en cursos de formació per a treballadors un idioma força més llunyà per a tots nosaltres com és el xinès.

El que és ben segur de tot plegat és que qui té les regnes de la seva parcel·la ja no necessita parlar cap altra llengua que no sigui la seva.

El pitjor de tot això és descobrir que a qui mou aquests fils idiomàtics –el gran senyor de qui no cal pronunciar el seu nom– tant Quevedo com Pink Floyd ja li havien dedicat alguna peça.

Quan puguem

“Digui.” “Sóc el del banc.” “Tinc de tot, cassoles, plans i assegurances...” “No, no és això...” “...doncs, miri, posats a tenir, tinc hipoteca i tot.” “D’això es tracta.” “Vostè dirà.” “No sap res?” “Res? De què?” “Que hauria de passar per aquí.” “Per aquí? A on?” “Pel banc...” “Ah! Fa temps que no vull trepitjar terrenys... diguem-ne austers.” “Sí, però, és que hauria de passar per pagar el que deu...” “Ah! Es tracta d’això!” “Sí” “I per això truca?” “És que ja té quatre mesos pendents.” “Ho entenc, però no pateixi que quan puguem ja pagarem.” “Però és que això hauria de ser de forma immediata, no em pot respondre així.” “Com he respost?” “Quan puguem no diu res.” “Doncs, jo crec que és una resposta fins i tot honorable.” “Honorable?” “Sí, i tant, si es dita per un conseller de la Generalitat, com qualsevol de les seves paraules, deu ser honorable, oi?” “Bé, però això és diferent” “I tant, i tant!”

La televisió, el millor invent

Quin bon invent la televisió! Sense gens d’esforç se’ns endinsa fins a casa nostra amb la mateixa discreció que les imatges viatgen per l’espai. Ens obre una finestra al món i el món se’ns mostra tal com és, o tal com volen que sigui. I els que ajuden a emetre aquestes informacions, ho fan amb tanta habilitat i gràcia que s’ha de reconèixer que en saben, i molt.

Aquesta setmana mateix, la televisió ens informava que s’havien de distribuir les consultes mèdiques infantils a la ciutat, perquè calia tancar centres d’atenció per estalviar i, alhora, donar un millor servei concentrant-ho tot i etcètera. Ara, un segon exemple, els regidors del municipi X han destinat la seva paga de Nadal a la creació de llocs de treball a la seva ciutat, n’han pogut crear 15 –no se n’han explicat les condicions, però.

Dues lloables accions per donar sortides dignes a la crisi. L’una, per atendre tan bé com es pugui la població infantil i, l’altra, per solidaritzar l’efecte de les retallades amb els aturats, la part més malmesa del col·lectiu d’afectats de la crisi.

Podria ser, però, que si tanta pedagogia s’apliqués a explicar les fets d’una altra manera, ben segur que les coses es podrien construir de forma diferent i farien forat a la població que, pacientment, esperen davant d’aquesta finestra gratuïta. Ben segur que aquest món tan espatllat prendria uns altres camins força diferents, i sense la necessitat d'haver d'omplir un diccionari amb l'invent de paraules com especulació, ambició, enveja, trepitjada... els escanyats tindrien prou ample el forat encara perquè els passés l’aire, i els maltractats enriquits no haurien de carregar amb tan de pes de paper i ferralla a les seves espatlles –pobra gent, després picaran a les portes de la sanitat pública per poder-se guarir el mal d’esquena i no els podran atendre amb la celeritat que voldrien, i mira que se la mereixen!

ERO polític

És la moda, és el que toca, oi? Doncs això, i sense cap mirament. Ni els seus currículums –moda també imposada per aquests encastats als escons– no passarien ni la prova del cotó.

Néixer, viure i morir en el món de la política i, si pot ser per herència sanguínia, doncs, encara millor.

No és només per les vores de la crosta corrupta que li ha començat ha sortit el pus, és més profunda la malura, com la lava que s’escup perquè esclata de tanta com n’hi ha a la capa magmàtica, tan endins, que se sobreïx lentament sense poder-ho evitar. Encara que aquesta casta no s’enrogeix com sí que fa el volcà avergonyit –com si volgués demanés perdó– pel mal que no pot evitar.

Doncs, un ERO es mereixen, sí, amb tota la contundència que ells han estat capaços de dissenyar. Els llocs buits –que no pateixi ningú– es poden reomplir ràpidament per la ciutadania que ja per si sola és major d’edat i pot gestionar les seves necessitats.

Mentrestant, els moviments que van omplint els carrers cada vegada més ja ho han decidit: es constituiran en un parlament.
A veure qui és capaç de treure’ls la legitimitat? Per ara, la legitimitat, encara no té escriptura de propietat, a més, hi haurien d’estar acostumats a poder-la perdre per mala gestió i llibertat de mercat... Ai, no pot ser, que ells tot ho fan bé.

Qüestió d’estat

Cal ser modern i no s’acaba d’entendre –diuen– que en una societat en què els estats ja no són el que eren i que les fronteres no surten ni als mapes de primària no té cap sentit crear-ne més, d’estats.

A més, en un món neoliberal de subcontractacions i deslocalitzacions a cada pam per acabar d’espatllar-ho tot, què més volen els perifèrics que poder rebre l’oferiment que amb la pedagogia del “perquè-jo-vull” se’ls tregui la feina d’anar pel món i que ells es puguin encarregar de tot.

O sigui, que estar “à la page” deu ser això: que ells facin la feina –i donin les instruccions– per tal que amb la seva campanya de màrqueting puguin vendre-ho tot en un mateix paquet, se suposa que per estalviar costos que, de fet, també, deuen cobrar a preu d’or, o més aviat no retornen en gestionar la caixa i sobretot per no donar feina a comptar masses calés.

Amb tot és que als perifèrics els costa entendre per què el ministre d’Exteriors del govern espanyol ha de plantejar una llei que els ajudi a decidir quin vestit s’ha dur per anar a ballar fronteres (ai, que no existeixen) enllà, i que després només cal explicar-los-ho per si hi poden ajudar.

No es devia entendre prou bé que no era per controlar, ja que ho va haver de dir per deixar-ho ben clar. I és que alguns perifèrics s’entesten a no voler comprendre res de res. Deu ser per això que no volen que tinguin estat?

Això s’acaba, però què?

Tot té un final. Per molt que hom s’hi encaparri i no ho vulgui reconèixer, tot té un final. I és així, tot allò que comença ha d’acabar, i aquesta evidència tan senzilla, amb la qual no costaria gaire de posar-nos d’acord, es complica –i de quina manera– si ens volem imaginar com va sorgir, no ja solament aquest planeta que ocupem, sinó allò que en diem univers.

Gairebé és impossible d’imaginar-nos l’abast de què és i com és aquest escenari infinit, i ja impossible de posar-hi guió per donar-hi un final, un final definitiu i que quedés tota aquesta immensitat engolida en si mateixa per desaparèixer definitivament en una absència total on no cabés ni el no-res.

Però mentre això arriba ens podem asseure per observar com desfilen tot de finals que sí que ho són.

Si bé ja hem acomiadat de forma definitiva el segle XX no s’ha acomplert el somni que ens havien venut de convertir-nos en una societat de rabiosa modernitat amb vestits argentats i menjadora de píndoles. Ha passat, però, que el mil·lenni se’ns ha girat rebel (potser per la seva joventut, encara) i que ha convertit aquesta il·lusió en la necessitat d’haver de parar la mà de tants ciutadans per recaptar almoina que no ho tenien previst.

A més, la ciència-ficció –convertida en regressió de tota mena– ha sorprès una gran majoria de població amb massa edat i apagats o massa joves per comprendre que anar caps als anys vint estaria bé, sempre que no siguin del segle d’on venim.

El que ara vivim, dissortadament, és el final d’una època, d’un sistema, d’uns mètodes, d’unes estructures polítiques i d’organització estatals que, per molt que es vulguin regenerar, s’han quedat esgotats. Vivim en una civilització en decadència, i això no és nou. Si ens ha passat abans, per què ara no pot tornar-hi?

La societat ha perdut la força de crear, de generar obres que facin evolucionar l’art, la literatura, la cultura en general i el pensament en particular. Dir això, no és dir que avui no es pensi, ni es creï, ni que no hi hagi gent preocupada per mirar d’aturar el declivi; és dir, però, que no es tenen prou forces per fer que el món pugui sentir-se empès per la innovació. Només cal mirar qui segueix governant: són els mateixos que ens han dut a aquest món de fracàs i d’enfonsament per a la gran immensa majoria, i segueix com si res.

D’aquí a uns quants anys, algú ho podrà explicar i segur que ens hi posaran una etiqueta a aquesta època que avui és la protagonista, però, qui sap si, per la rapidesa de com succeeixen avui els fets, podrem viure ben aviat tota la seqüència i trobarem la terra promesa quan girem la cantonada.

Pel cel i als Oscars

Fer que l’anada hagi estat pel cel és una posada en escena força més encertada del que pot semblar i, a més, digna dels millors guionistes que poden haver trepitjat la catifa vermella.

És clar que en aquest cas no es tractava ni de l’acció d’un Bond, ni d’un Indiana, ni tan sols de la guerra de l’Iraq, no, no, no... molt més senzill que tot això, només es tracta del retir del Papa.

Però parlo d’escena encertada perquè d’aquí a dos mil anys –si els suports digitals ens han sobreviscut i hi arriben com a material arqueològic, i si encara ha pogut mantenir-se un mínim d’interès pel coneixement i per la cultura– els arqueòlegs de l’època podran descobrir com el líder espiritual d’una part del món es transforma en una estranya au metàl·lica i després de sobrevolar entre cridòries el seu niu s’enlaira cel amunt amb tota una semblança amb l’esperit sant que fuig a refugiar-se en un racó de muntanya... però és clar, això ho podrien trobar si la voràgine decadent dels mercats actuals i els que hi ha instal·lats en els llocs dels polítics no aconsegueixen acabar amb tot allò que pugui fer referència al pensament i a les humanitats.

L’any que ve estarem pendents de Los Angeles per si algú de bona fe pot proposar l’escena per a l’Oscar als millors efectes especials, i sempre que algú no desviï l’atenció més cap a la marca del vestit de la guardonada Anne Hathaway, que no pas a la pel·lícula en què apareixia, però és clar, potser el que més val són les xifres que compten que no pas si, al capdavall, hi podia haver l’Hugo al darrere de tot plegat.

Monti el senyor del mercat

El senyor Monti –aquell que ja no serà president dels italians– sembla que només és estimat pels mercats i això ha de ser molt trist. No em puc imaginar que en aquest món –amb el gran que és– algú se sentís desitjat cada dia al matí només pels mercats, i si aquests mercats fossin com el de la Boqueria, o el de Santa Caterina, o el Central, o el de la Flor o el del Ninot, doncs encara, perquè aquests mercats mostren contínuament que són vius amb l’anar i venir continu de la gent i que tenen cor i sang. A més, aquests insignificants ciutadans són els que trien, al cap i a la fi, personatges semblants per ocupar aquests tipus de càrrecs.

El senyor Monti, no ho oblidem, també té línia directa amb la senyora Merkel, i això devia fer-lo imaginar que en una Europa que sobreïx democràcia contínuament pels claveguerams dels mercats tothom es retria als seus encants.

Però, ¿què ha passat? Doncs que els mercats que el senyor Monti sovinteja no són els mateixos que ocupen els obedients peons de la democràcia i aquests mercats, ocupats per poquets personatges que juguen al Monopoly tot el dia i des de fa segles, no han pogut mantenir-lo per poder-s’hi seguir amb les seves maniobres econòmiques. Per tant, els venedors de peres, cansats de veure com els les toquen, o els de pebrots que ja n’estan també fins aquells mateixos, han dit que prou donant el seu suport a allò que més estripava la bonhomia.

La senyora Merkel s’ha entristit perquè els mercats ara ja tornen a enrogir-se com una tomaca, això que ho havien fet tan bé i tot estava controlat... i, potser sí que ho estava per al seu plaer, però són molts més els ciutadans que visiten els mercats dels naps i cols que els de l’especulació i, també, perquè hi ha altres formes de fer les coses: pitjors per als mercats, però millors per als pobres que han d’omplir cada dia el plat, encara que només sigui un, i de plats buits n’hi ha a tot arreu, també al país de l’Angela.