De rescat per les pilotes

Tot té un preu, i més per a la gent que la seva única i pobra mentalitat de forma de vida —i d’entendre-la— gira al voltant de l’acumulació de xifres per posar-les a la dreta i com més n’hi ha hagi cap a aquella banda de l’extrema dreta millor.

Per això, des de fora de la grada i sense que la sang bulli, hom pot veure que una certa gaubança amb el tema del futbol fa exaltar l’orgull dels pobles. I, així, amb la desfeta dels equips que des de Barcelona i Madrid han anat a buscar la glòria de la victòria a terres germàniques (que l’etimologia diu que no té res a veure amb germanes) han hagut de tornar al seu niu amb el cap cot mentre que el contrincant, i en el fons enemic, pot escriure, entre d’altres, titulars com el que deia “Més forts que mai” del Süddeustche Zeitung de Munic.

I això ho diu tot: Ara potser sí que aconseguiran ser els “més” que “mai”, o també, que els qui ho han permès ho hagin fet per raons d’estat —ja sabem que aquests temes no es parlen a la premsa i la discreció és important— però, com els rescats que van i vénen, i que comencen per ells i després te’ls treuen quan et volen fer ajupir el cap...
Qui no s’ajupia, almenys de cartell, era l’altre dia un home que provocava una imatge curiosa, si més no, per la Gran Via de Madrid que solitari enmig d’una gernació atrafegada aixecava un rètol que afirmava que “Berlín arruïnava per tercera vegada una Europa desunida” mentre es trobava amb algunes mans, que obertes esperaven que algú les esquitxés amb alguna moneda per poder dur alguna cosa a l’estomac —encara que fos un glop de vi— abans de tapar-se amb tres cartrons estovats a terra, en un racó, al carrer.

Perdedor de poemes

Ser perdedor d’un poema no és per res del món un ofici, però sí motiu suficient perquè en retrobar-lo —quan les pluges i les neus han pogut cobrir i despullar diverses vegades els prats més alts— s’uneixi amb el manuscrit del diari que havia estat creat simultàniament i, tot plegat, es pugui donar a conèixer en tot el seu conjunt.

Aquest és el motiu pel qual l’Enric Casasses, qui va perdre el poema, hagi pogut publicar, ara, sota el nom de Diari d’Escània i Univers endins el seu dietari escrit a mitjan 1980 a Suècia. El dietari anava complementat amb el poema llarg que es troba tot seguit darrere seu i és, no cal dir-ho, un text peculiar, particular, curiós i un document d’un moment d’una època que, amb la visió dels ulls d’un perdedor de poemes que segueix l’amor, conviu amb la natura d’una Suècia que cau allà, força allunyada i tan diferent d’aquestes terres mediterrànies.

“Jo —diu— per al viatge m’emporto tres panets fets d’ella i la melmelada de ruibarbre. Vaig ben equipat.” En canvi, per viatjar per aquesta prosa i per fer camí per aquest poema no necessitarem cap motxilla especial, només deixar-vos endur per les paraules.

Del futbol a les cavernes

Trobar-se al diari un breu article d’algú que es reconeix estar més a prop de les cavernes que del segle que viu podria desvetllar alguna simpatia si no fos perquè en el fons es disculpa de no ser seguidor de l’equip que més badocs genera. A més, diu, és seguidor d’un altre equip i que aquest li provoca tota mena de manifestacions fisiològiques i piscològiques quan juguen. Per sort, podrà gaudir, continua, del joc d’aquell equip que admira, però que no segueix (?) ...

És, per dir-ho de forma amable, sorprenent com algú pot reconèixer-se primitiu i, en canvi, no mirar de corregir-se des del lloc que ocupa de subdirector d’un diari en un –tot i que breu– article d’opinió enlloc de mirar d’incitar el pensament dels lectors amb alguna qüestió de caire més intel·lectual o polític, encara que sigui per mirar de mantenir la “faixa” “de rebaixa” com cantava la cançó de La Trinca.

És com si compartís una situació d’acomplexament col·lectiu i que hom s’hagi de justificar per evitar de ser virtualment expulsat del clan. A això és al que s’ha arribat o, més ben dit, ens han portat.

Acaba amb la descripció de la poesia del moviment que fa aquest i aquell jugador, la llàstima és que seria millor que hagués fet la descripció del moviment gràcil dels ballarins d’una companyia de ballet, per exemple, perquè alguna cosa deixen darrere seu i no pas les meravelles d’onze rics abraonant-se perseguint un “esfèric” com diu aquell volent fer veure que domina el joc lingüístic.

Del benestar a l’estat

Pensar que l’únic que podem perdre és allò que perden els altres és tan simple com amable de cara als qui no cessen la seva imposició.

És probable que vulguem mirar cap a una altra banda quan el poder dels estats –fent ús de la propietat única de la “violència legítima”– ha estripat la bossa dels estats del benestar que han esquitxat tothom, sobretot els instal·lats en les capes més baixes de la humilitat.
Aquest estrip ha fet que ens escopissin a sobre de la sanitat i damunt l’educació; que expropiessin les pagues dels empleats públics i que queixalessin amb més pressió impositiva la resta de sous, cosa que fa que quedin en condició de segrestats.
En aquesta situació no es pot oblidar que la via acomodada del benestar va ser l’apropament al poble dels sistemes liberals que ara, situats en un vertigen que els facilita l’altar on s’han instal·lat pensen esprémer-ne el suc fins que s’hagi pansit el darrer mortal.
Lamentablement plorem les retallades, plorem la manca d’atenció sanitària, plorem les mancances d’una educació ja prou minsa, però ells, insaciables, amants dels deserts, van més enllà i bombardegen els drets laborals que havien assolit amb tant d’esforç les nostres generacions passades –de les quals som hereus–. I encara més, què ens quedarà de la nostra manera de viure, de respirar l’aire que hem volgut i de vestir-nos del color que cadascú ha volgut... O creieu que això no arribarà? De fet, ja ho tenim aquí i sense cap remordiment ja han instal·lat al govern que els ha convingut qui els passa per la necessitat de col·locar i disfressat de savi, quan ja no en queden.
Després vindran els qui diguin que les associacions són una pèrdua de temps, que s’ha de viure més justet i que no hi ha feina per a tothom, o sigui que convé que algú es quedi a casa que s’hi està molt bé, perquè en el fons que hi ha millor que una i gran i lliure família ben atesa.
Així, a poc a poc, retornarem a la doctrina del control del ramat que dòcilment s’asseurà davant del televisor a veure l’únic programa que li poden posar... això sí, per cent vint canals alhora.

De queixalades legals

Si volen expropiar, perquè no ho acaben de fer del tot? Prendre, per decisió seva, una part dels dipòsits dels inversors en un percentatge que els fot una bona queixalada als dipositants a Xipre, pot sonar simpàtic i tot, perquè no toquen els dels pobres –ja prou soferts–, però que ells ho facin tot disfressant-ho de llei els delata.

Són els mateixos llops de sempre. Mosseguen els (probablement) indefensos i badocs, i com que no pot ser que la banca en el seu gran casino perdi, arramba amb el raspall tot el que pot per quedar-s’ho per a ella. I és que no s’entendria d’una altra manera.

Si ho volen fer, però, que ho facin del tot i que siguin els estats els qui se’n facin propietaris de tot, i, alhora, seria fer propietari tothom. La banca seria, doncs, també dels ciutadans.

Ells –que en saben fer tantes, de lleis– les podrien perfilar perquè la ruleta surti de manera consecutiva a tots els números, així tothom tindria la part que li pertocaria.
Tothom hauria de poder omplir el plat cada dia, però d’altres se’l trobarien més buit, i malgrat que en tinguessin prou per mantenir la salut, trobarien a faltar poder llençar-ne la dosi per reciclar a què estan acostumats.

De moment, però, no cal patir perquè als senyors d’armilla i jaqué no els faltarà la seva pensió que –pobres– premiats pel seu esforç han hagut de superar els imports de les pensions màximes dels mortals.

I això, excel·lentíssims honorables, és el que té fer-se la llei.