Tot té un preu, i més
per a la gent que la seva única i pobra mentalitat de forma de vida —i d’entendre-la—
gira al voltant de l’acumulació de xifres per posar-les a la dreta i com més n’hi
ha hagi cap a aquella banda de l’extrema dreta millor.
Per això, des de fora
de la grada i sense que la sang bulli, hom pot veure que una certa gaubança amb
el tema del futbol fa exaltar l’orgull dels pobles. I, així, amb la desfeta
dels equips que des de Barcelona i Madrid han anat a buscar la glòria de la
victòria a terres germàniques (que l’etimologia diu que no té res a veure amb
germanes) han hagut de tornar al seu niu amb el cap cot mentre que el
contrincant, i en el fons enemic, pot escriure, entre d’altres, titulars com el
que deia “Més forts que mai” del Süddeustche
Zeitung de Munic.
I això ho diu tot: Ara
potser sí que aconseguiran ser els “més” que “mai”, o també, que els qui ho han
permès ho hagin fet per raons d’estat —ja sabem que aquests temes no es parlen
a la premsa i la discreció és important— però, com els rescats que van i vénen,
i que comencen per ells i després te’ls treuen quan et volen fer ajupir el
cap...Qui no s’ajupia, almenys de cartell, era l’altre dia un home que provocava una imatge curiosa, si més no, per la Gran Via de Madrid que solitari enmig d’una gernació atrafegada aixecava un rètol que afirmava que “Berlín arruïnava per tercera vegada una Europa desunida” mentre es trobava amb algunes mans, que obertes esperaven que algú les esquitxés amb alguna moneda per poder dur alguna cosa a l’estomac —encara que fos un glop de vi— abans de tapar-se amb tres cartrons estovats a terra, en un racó, al carrer.