Guerra (2024)

L'èxode

Camins llargs testimonis d’impotències escorten

el pas fugitiu de rengleres de maltractats amants

que es giren —si és que gosen fer-ho— regiren la mirada

mentre l’ennuegament els sobta en un devessall de plor als llavis.

La mirada, els pensaments —consignats a l’oblit—,

aquells racons que han omplit de vida l’aljub del record:

el fotut pobre saber estar, la fotuda senzillesa de saber viure,

saber cloure la mirada, aquell primer bes,

el darrer adéu etern als estimats... han sigut perduts.

Llargs camins inacabables curulls de caminants

que fiten un horitzó inexistent: el desori silent dels exiliats.

I, vora el camí, criatures que dansen

                               amb l’eterna simfonia de la fam,

criatures que dansen amb el plor sostingut

                               vora el pit erm de la mare solitària

—xarrup buit del nadó absent de tanta follia—

        mentre ella, si pot, com pot, li adreça un somrís

                               i, alhora, amb tremoloses mans l’acarona.

Amb tremoloses mans l’acarona... l’acarona... l’acarona...

© Josep-Lluís Sotorra

de Com onades d’ivori 

 

“Entre lligalls de diaris” de Josep-Lluís Sotorra,dins Bibliorelats a Arola Editors-Reusenques de Lletres

 

Des que ella havia vingut fins al taulell i li havia vist el nom a la fitxa vaig pensar que el destí se m'havia posat de cara. Vaig voler pensar que tots els astres s'havien alineat dalt les voltes d'aquell edifici gòtic reconvertit en biblioteca –després d'haver servit d'hospital.

Ella havia vingut fins al taulell amb passes maldestres, com si anés amb els peus aixecats pel darrere i refregant-los pel terra amb la punta dels dits per no fer soroll amb els talons que haurien ressonat —d'una manera gens desitjada— per les parets de pedra groguenca, però que en d’altres casos haurien aixecat les delícies de qualsevol. La seva delicadesa m’atreia...

...i això continuarà divendres vinent, dia 15 a 1/4 de 9 del vespre, a la Sala Santa Llúcia de Reus a càrrec de la gent d’El Trole, Subcompanyia de Teatre que en farà una lectura dramatitzada, d’aquests i d’altres escrits dins el muntatge “Diàleg de finestres acabades d’obrir”.

Però “Entre lligalls de diari” vol contenir elements força fonamentals de la vida com la saviesa i l’amor, encara que sigui en el seu vessant “més pràctic”, posats en moviment per uns personatges que no per desconeguts deixen de ser prou reals com ara la noia que s’asseu al taulell d’una biblioteca i que no desvetlla el seu nom fins al final i l’altra noia que hi apareix amb el seu xicot.

Hi parlen de biblioteques i d’Atenes, i de l’Erectèon i de l’Acròpolis i de la saviesa, i de la guerra, i de la intel·ligència... Però això és el rerefons, la resta es descobreix al llibre de Bibliorelats i a la Sala Santa Llúcia aquest divendres.

Diàleg de finestres acabades d'obrir

Pel que es veu –i ara ja no hi ha altre remei– la gent d’El Trole, Subcompanyia de Teatre ja ho té tot preparat i s’han omplert de valor per treure la pols a tot un seguit de textos esparsos o relligats que qui ara escriu havia anat creant des de fa més de tres dècades.

S’ha de dir que ha de fer força goig poder escoltar –i també veure com prenen vida– fragments de petites i modestes creacions pròpies interpretats per aquelles veus ben posades per actrius i actors capaces de guarnir i vestir mots que caurien en l’oblit més natural a què van estar destinats des del moment que van decidir de romandre dins lligalls. Alguns, cal dir-ho, han omplert, però, papers publicats sigui en format de llibre o revista.

Ara, tot això ho presenta el bon fer d’El Trole en el muntatge “Diàleg de finestres acabades d’obrir” que ha estat treballat per confegir-ne aquesta lectura dramatitzada que inclou fragments de diferents reculls de poemes (Calabruixada de juliol, Proses Verticals I - D’Apiana, Proses Verticals II - Acords amb nacre, Proses Verticals IV - I, sort que l’acòlit no hi era, Proses Verticals IX - La musa de la dàvia, Proses Verticals X - Quan s’escola el rovell, Solstici de foc, Set seqüències i un sol amor, Simfonia de mitja tarda, sone-treal, Passeig de carrer, Escup), també s’hi ha posat una pinzellada de teatre (Situació assumida), un esquitx d’article d’opinió (De papes i mames), i s’hi ha fet un breu pas per la narrativa (Entre lligalls de diaris, Aquella escola, La lectura, Daniel darrere els vidres, I demà què, senyora Pobert?).

Les veus ben combinades d’El Trole obriran sense cap mirament la finestra que és tot llibre, tota lleixa, tot lligall tant de temps sense obrir per fer-ne un diàleg, a vegades juganer, a vegades transcendent, a vegades només rítmic –talment una partitura abstracta–, i ens faran sentir allò de “Vas sempre sense calces? Les he deixades sota el taulell”, i segurament que algú hi podrà pensar que “aquesta era l’escena, la il·luminació gens perfecta i el diàleg mai no encertat”. Tot i així, El Trole ho salvarà.

Bibliorelats. Un llibre o molt més que un llibre

El títol –Bibliorelats– d’aquest recull de relats que acaba de publicar Arola Editors, ja des de la portada, ens immergeix dins un món de suggeriments diversos perquè ens convida a pensar en l’arquitectura i la literatura dels mots (com si fos un encaix de jocs de construcció i de “mecanos”), en l’hermètica condensació de significats i missatges ocults que es poden amagar rere la composició dels relats i de les biblioteques, amb tot un suggeriment de diferents possibles interpretacions.

Així, del títol estant, què se’ns suggereix? Que s’hi parla de les biblioteques dels relats, o de les biblioteques de relats... Però també podríem encaixar-hi que es podria tractar dels relats de les biblioteques, o dels relats de biblioteca, o de relats a les biblioteques, o de biblio... No acabaríem mai la combinatòria possible.

Esclar que si bé el títol és dissimuladament senzill, es fàcil d’esbrinar que alhora és genialment suggeridor, i tant com els vint-i-quatre relats que s’hi encabeixen. Cal tenir en compte, a més, que han sorgit de diverses plomes, totes desconnectades les unes de les altres. Amb tot, s’hi han trobat vint-i-quatre visions diferents d’entrar en una biblioteca —o de sortir-ne o de quedar-s’hi—, perquè si cada casa és un món, cada autor i cada autora deu viure en un univers de somnis diferent i que, ara, s’han trobat incitats pel concurs generat per les Reusenques de lletres. I no per ser femenines les convocants, cau en un recull de veu de dones, perquè les veus dels narradors i de les narradores recollits, toquen diverses visions de veure i viure el món, tantes com probablement, o almenys, vint-i-quatre.

I tot plegat, en un obrir i tancar d’ulls. Vint-i-quatre històries de sospir per la brevetat dels cinc mil cinc-cents espais, que estrictament imposaven les bases del concurs organitzat per fer-ne la tria i per commemorar l’Any de les biblioteques, i que no donen temps a passar massa fulls. Començar i acabar, i després el següent amb un nou plantejament, una nova història que pot ser de somni, o potser d’amor, o qui sap si pot ser la vostra. Un llibre, una biblioteca, una bibliotecària...

Aquella escola (fragment)

...tres, quatre, cinc, sis... i, així, fins a dotze files on ben ordenats ens repartien els nens en un costat i les nenes a l’altre.

"Àligues vençudes", Companyia de teatre "El Trole".

     El primer dia de classe tots hi anàvem ben clenxinats amb olor de colònia comprada a granel, aquella que feia olor de net, i nerviosos per veure si hi hauria cap company nou –sempre n’hi havia algun que arribava de fora i, d’altres que, mai no sabíem per què, no hi tornaven més.

     Els nens, al vestidor dels nens, ens posàvem les bates negres –color del tot sofert– amb una sanefa de color vermell que dibuixava un rectangle a l’altura del pit i al voltant del coll; i les nenes, al vestidor de les nenes, s’abillaven amb la seva bata delicada de línies roses damunt d’un fons blanc trencat, potser perquè les nenes eren més netes.

     Al capdavall de l’aula, damunt la pissarra i sota el tub fluorescent, hi havia un santcrist que presidia l’aula enmig d’un parell de grisosos retrats que no ens treien l’ull de sobre, sobretot quan davant d’aquella pissarra negra hi havies de resoldre algun dels problemes d’aritmètica que no acabaves d’encertar i miraves amunt per si hi podies veure la llum, però, és clar, ¿en qui podies confiar d’aquella santíssima trinitat?, o sigui que tornaves a la Terra i veies que el mestre, darrere del seu guardapols també gris, marcava el ritme amb el seu gruixut regle que et donava la solució en un esclafit a la mà... Només calia parar-la, i la coïssor al palmell hi retenia el coneixement.