L'èxode

Camins llargs testimonis d’impotències escorten

el pas fugitiu de rengleres de maltractats amants

que es giren —si és que gosen fer-ho— regiren la mirada

mentre l’ennuegament els sobta en un devessall de plor als llavis.

La mirada, els pensaments —consignats a l’oblit—,

aquells racons que han omplit de vida l’aljub del record:

el fotut pobre saber estar, la fotuda senzillesa de saber viure,

saber cloure la mirada, aquell primer bes,

el darrer adéu etern als estimats... han sigut perduts.

Llargs camins inacabables curulls de caminants

que fiten un horitzó inexistent: el desori silent dels exiliats.

I, vora el camí, criatures que dansen

                               amb l’eterna simfonia de la fam,

criatures que dansen amb el plor sostingut

                               vora el pit erm de la mare solitària

—xarrup buit del nadó absent de tanta follia—

        mentre ella, si pot, com pot, li adreça un somrís

                               i, alhora, amb tremoloses mans l’acarona.

Amb tremoloses mans l’acarona... l’acarona... l’acarona...

© Josep-Lluís Sotorra

de Com onades d’ivori 

 

Aquella escola (fragment)

...tres, quatre, cinc, sis... i, així, fins a dotze files on ben ordenats ens repartien els nens en un costat i les nenes a l’altre.

"Àligues vençudes", Companyia de teatre "El Trole".

     El primer dia de classe tots hi anàvem ben clenxinats amb olor de colònia comprada a granel, aquella que feia olor de net, i nerviosos per veure si hi hauria cap company nou –sempre n’hi havia algun que arribava de fora i, d’altres que, mai no sabíem per què, no hi tornaven més.

     Els nens, al vestidor dels nens, ens posàvem les bates negres –color del tot sofert– amb una sanefa de color vermell que dibuixava un rectangle a l’altura del pit i al voltant del coll; i les nenes, al vestidor de les nenes, s’abillaven amb la seva bata delicada de línies roses damunt d’un fons blanc trencat, potser perquè les nenes eren més netes.

     Al capdavall de l’aula, damunt la pissarra i sota el tub fluorescent, hi havia un santcrist que presidia l’aula enmig d’un parell de grisosos retrats que no ens treien l’ull de sobre, sobretot quan davant d’aquella pissarra negra hi havies de resoldre algun dels problemes d’aritmètica que no acabaves d’encertar i miraves amunt per si hi podies veure la llum, però, és clar, ¿en qui podies confiar d’aquella santíssima trinitat?, o sigui que tornaves a la Terra i veies que el mestre, darrere del seu guardapols també gris, marcava el ritme amb el seu gruixut regle que et donava la solució en un esclafit a la mà... Només calia parar-la, i la coïssor al palmell hi retenia el coneixement.

Perdedor de poemes

Ser perdedor d’un poema no és per res del món un ofici, però sí motiu suficient perquè en retrobar-lo —quan les pluges i les neus han pogut cobrir i despullar diverses vegades els prats més alts— s’uneixi amb el manuscrit del diari que havia estat creat simultàniament i, tot plegat, es pugui donar a conèixer en tot el seu conjunt.

Aquest és el motiu pel qual l’Enric Casasses, qui va perdre el poema, hagi pogut publicar, ara, sota el nom de Diari d’Escània i Univers endins el seu dietari escrit a mitjan 1980 a Suècia. El dietari anava complementat amb el poema llarg que es troba tot seguit darrere seu i és, no cal dir-ho, un text peculiar, particular, curiós i un document d’un moment d’una època que, amb la visió dels ulls d’un perdedor de poemes que segueix l’amor, conviu amb la natura d’una Suècia que cau allà, força allunyada i tan diferent d’aquestes terres mediterrànies.

“Jo —diu— per al viatge m’emporto tres panets fets d’ella i la melmelada de ruibarbre. Vaig ben equipat.” En canvi, per viatjar per aquesta prosa i per fer camí per aquest poema no necessitarem cap motxilla especial, només deixar-vos endur per les paraules.