L'èxode

Camins llargs testimonis d’impotències escorten

el pas fugitiu de rengleres de maltractats amants

que es giren —si és que gosen fer-ho— regiren la mirada

mentre l’ennuegament els sobta en un devessall de plor als llavis.

La mirada, els pensaments —consignats a l’oblit—,

aquells racons que han omplit de vida l’aljub del record:

el fotut pobre saber estar, la fotuda senzillesa de saber viure,

saber cloure la mirada, aquell primer bes,

el darrer adéu etern als estimats... han sigut perduts.

Llargs camins inacabables curulls de caminants

que fiten un horitzó inexistent: el desori silent dels exiliats.

I, vora el camí, criatures que dansen

                               amb l’eterna simfonia de la fam,

criatures que dansen amb el plor sostingut

                               vora el pit erm de la mare solitària

—xarrup buit del nadó absent de tanta follia—

        mentre ella, si pot, com pot, li adreça un somrís

                               i, alhora, amb tremoloses mans l’acarona.

Amb tremoloses mans l’acarona... l’acarona... l’acarona...

© Josep-Lluís Sotorra

de Com onades d’ivori 

 

De rescat per les pilotes (i 2)

Diuen els entesos en quotes televisives i en pilotes que, si hi ha alguna cosa que, arreu del món, segueixi apassionadament la gran massa controlada és l’esdeveniment dels vint-i-dos que corren pantalla amunt i pantalla avall durant noranta minuts. Temps, d’altra banda, que els hi passa volant o se’ls hi fan etern, segons de quin costat de pantalla s’estigui.

Diuen, també, que de tots aquests esdeveniments (que es fan i es desfan) el de la Copa d’Europa de futbol és el més esperat, seguit i desitjat i, per tant, el més vist...
Quina plataforma més impressionant per dir al món qui és el fort, qui guanya batalles, qui pot dominar...!
I per això només cal fer un cop d’ull a allò què diu i com ho diu la premsa germànica —no crec que de manera inconscient. 
Sport Bild ho té clar: “el futbol a Europa és definitivament alemany”, “el Bayern destrueix el Barcelona”, “una demostració de poder contra el millor equip del món”, i assegura que “el mite del Barcelona ja és història”... O a Kicker, un altre diari que toca el tema de les pilotes: “el Bayern humilia una altra vegada el Barcelona”...
Com que no sóc gens malpensat hi veig només un esclat d’alegria i, per venir d’on ve, doncs un esclat d’alegria monetària, és a dir de domini i superioritat, perquè, és clar, si hom és bo, i a més guanya el millor —o els millors perquè el Madrid també va dins aquest paquet de mesures de submissió—, què més hi ha en aquest món que pugui ser important per als qui l’única mirada que tenen és esfèrica i que, alhora, envien un missatge de perdedor a la tribu vençuda?
Però, quan es descobreix que n’hi ha que aporten un bri de pensament al camp és quan et topes amb la sorpresa de l’existènia d’estudis que en parlen i tot, mireu sinó els del psicòleg social Gerhard Vinnai —autor d’El fútbol como ideología— que  diu que “els gols que es fan al camp són gols contra els dominats al món”, o les paraules d’Eudald Carbonell quan diu que “el futbol és una manifestació pacífica de la confrontació i, per tant, una metabolització de la violència latent”, o la tesi de l’antropòleg Jordi Salvador Duch dedicada al Futbol, metàfora d’una guerra freda on es combina —com a la premsa— un lèxic bèl·lic ple de rituals i amb tribus, guerres i batalles pel mig, llenguatge que també es troba en la narració dels parladors de les ones.
Per a qui no té plena obsessió per les pilotes li costa d’entendre que els dos equips reconeguts com a millors hagin pogut passat de tocar la glòria de l’Olimp a caure per sota de l’herba del camp. I, ja se sap, tot en aquest món té una explicació, una cosa diferent és que siguem capaços de trobar-la.
Ara, però, ja en el repòs dels guerrers només ens queda saber qui és de raça més ferotge, sí el germànic de Munic o el germànic de Dortmund.
Mentrestant esperarem ajupits la propera clatellada. Ah, per cert, han concedit dos anys més per assolir l’objectiu del dèficit, la cosa s’ha relaxat una mica per ser bons nois i noies... en la política econòmica i social, és clar, que no s’entengui malament.

De rescat per les pilotes

Tot té un preu, i més per a la gent que la seva única i pobra mentalitat de forma de vida —i d’entendre-la— gira al voltant de l’acumulació de xifres per posar-les a la dreta i com més n’hi ha hagi cap a aquella banda de l’extrema dreta millor.

Per això, des de fora de la grada i sense que la sang bulli, hom pot veure que una certa gaubança amb el tema del futbol fa exaltar l’orgull dels pobles. I, així, amb la desfeta dels equips que des de Barcelona i Madrid han anat a buscar la glòria de la victòria a terres germàniques (que l’etimologia diu que no té res a veure amb germanes) han hagut de tornar al seu niu amb el cap cot mentre que el contrincant, i en el fons enemic, pot escriure, entre d’altres, titulars com el que deia “Més forts que mai” del Süddeustche Zeitung de Munic.

I això ho diu tot: Ara potser sí que aconseguiran ser els “més” que “mai”, o també, que els qui ho han permès ho hagin fet per raons d’estat —ja sabem que aquests temes no es parlen a la premsa i la discreció és important— però, com els rescats que van i vénen, i que comencen per ells i després te’ls treuen quan et volen fer ajupir el cap...
Qui no s’ajupia, almenys de cartell, era l’altre dia un home que provocava una imatge curiosa, si més no, per la Gran Via de Madrid que solitari enmig d’una gernació atrafegada aixecava un rètol que afirmava que “Berlín arruïnava per tercera vegada una Europa desunida” mentre es trobava amb algunes mans, que obertes esperaven que algú les esquitxés amb alguna moneda per poder dur alguna cosa a l’estomac —encara que fos un glop de vi— abans de tapar-se amb tres cartrons estovats a terra, en un racó, al carrer.

Del futbol a les cavernes

Trobar-se al diari un breu article d’algú que es reconeix estar més a prop de les cavernes que del segle que viu podria desvetllar alguna simpatia si no fos perquè en el fons es disculpa de no ser seguidor de l’equip que més badocs genera. A més, diu, és seguidor d’un altre equip i que aquest li provoca tota mena de manifestacions fisiològiques i piscològiques quan juguen. Per sort, podrà gaudir, continua, del joc d’aquell equip que admira, però que no segueix (?) ...

És, per dir-ho de forma amable, sorprenent com algú pot reconèixer-se primitiu i, en canvi, no mirar de corregir-se des del lloc que ocupa de subdirector d’un diari en un –tot i que breu– article d’opinió enlloc de mirar d’incitar el pensament dels lectors amb alguna qüestió de caire més intel·lectual o polític, encara que sigui per mirar de mantenir la “faixa” “de rebaixa” com cantava la cançó de La Trinca.

És com si compartís una situació d’acomplexament col·lectiu i que hom s’hagi de justificar per evitar de ser virtualment expulsat del clan. A això és al que s’ha arribat o, més ben dit, ens han portat.

Acaba amb la descripció de la poesia del moviment que fa aquest i aquell jugador, la llàstima és que seria millor que hagués fet la descripció del moviment gràcil dels ballarins d’una companyia de ballet, per exemple, perquè alguna cosa deixen darrere seu i no pas les meravelles d’onze rics abraonant-se perseguint un “esfèric” com diu aquell volent fer veure que domina el joc lingüístic.