El món és un teatre, però l'obra té un repartiment deplorable.
Oscar Wilde

21 de març del 2016

L'èxode

Camins llargs testimonis d’impotències escorten
el pas fugitiu de rengleres de maltractats amants
que es giren —si és que gosen fer-ho— regiren la mirada
mentre l’ennuegament els sobta en un devessall de plor als llavis.
La mirada, els pensaments —consignats a l’oblit—,
aquells racons que han omplit de vida l’aljub del record:
el fotut pobre saber estar, la fotuda senzillesa de saber viure,
saber cloure la mirada, aquell primer bes,
el darrer adéu etern als estimats... han sigut perduts.

Llargs camins inacabables curulls de caminants
que fiten un horitzó inexistent: el desori silent dels exiliats.
I, vora el camí, criatures que dansen
                               amb l’eterna simfonia de la fam,
criatures que dansen amb el plor sostingut
                               vora el pit erm de la mare solitària

—xarrup buit del nadó absent de tanta follia—

        mentre ella, si pot, com pot, li adreça un somrís
                               i, alhora, amb tremoloses mans l’acarona.

Amb tremoloses mans l’acarona... l’acarona... l’acarona...

© Josep-Lluís Sotorra
de Com onades d’ivori 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada