Perdedor de poemes

Ser perdedor d’un poema no és per res del món un ofici, però sí motiu suficient perquè en retrobar-lo —quan les pluges i les neus han pogut cobrir i despullar diverses vegades els prats més alts— s’uneixi amb el manuscrit del diari que havia estat creat simultàniament i, tot plegat, es pugui donar a conèixer en tot el seu conjunt.

Aquest és el motiu pel qual l’Enric Casasses, qui va perdre el poema, hagi pogut publicar, ara, sota el nom de Diari d’Escània i Univers endins el seu dietari escrit a mitjan 1980 a Suècia. El dietari anava complementat amb el poema llarg que es troba tot seguit darrere seu i és, no cal dir-ho, un text peculiar, particular, curiós i un document d’un moment d’una època que, amb la visió dels ulls d’un perdedor de poemes que segueix l’amor, conviu amb la natura d’una Suècia que cau allà, força allunyada i tan diferent d’aquestes terres mediterrànies.

“Jo —diu— per al viatge m’emporto tres panets fets d’ella i la melmelada de ruibarbre. Vaig ben equipat.” En canvi, per viatjar per aquesta prosa i per fer camí per aquest poema no necessitarem cap motxilla especial, només deixar-vos endur per les paraules.