Del futbol a les cavernes

Trobar-se al diari un breu article d’algú que es reconeix estar més a prop de les cavernes que del segle que viu podria desvetllar alguna simpatia si no fos perquè en el fons es disculpa de no ser seguidor de l’equip que més badocs genera. A més, diu, és seguidor d’un altre equip i que aquest li provoca tota mena de manifestacions fisiològiques i piscològiques quan juguen. Per sort, podrà gaudir, continua, del joc d’aquell equip que admira, però que no segueix (?) ...

És, per dir-ho de forma amable, sorprenent com algú pot reconèixer-se primitiu i, en canvi, no mirar de corregir-se des del lloc que ocupa de subdirector d’un diari en un –tot i que breu– article d’opinió enlloc de mirar d’incitar el pensament dels lectors amb alguna qüestió de caire més intel·lectual o polític, encara que sigui per mirar de mantenir la “faixa” “de rebaixa” com cantava la cançó de La Trinca.

És com si compartís una situació d’acomplexament col·lectiu i que hom s’hagi de justificar per evitar de ser virtualment expulsat del clan. A això és al que s’ha arribat o, més ben dit, ens han portat.

Acaba amb la descripció de la poesia del moviment que fa aquest i aquell jugador, la llàstima és que seria millor que hagués fet la descripció del moviment gràcil dels ballarins d’una companyia de ballet, per exemple, perquè alguna cosa deixen darrere seu i no pas les meravelles d’onze rics abraonant-se perseguint un “esfèric” com diu aquell volent fer veure que domina el joc lingüístic.