Pensar
que l’únic que podem perdre és allò que perden els altres és tan simple com amable
de cara als qui no cessen la seva imposició.
És
probable que vulguem mirar cap a una altra banda quan el poder dels estats –fent
ús de la propietat única de la “violència legítima”– ha estripat la bossa dels estats
del benestar que han esquitxat tothom, sobretot els instal·lats en les capes
més baixes de la humilitat.
Aquest estrip ha fet que ens escopissin a sobre de la sanitat i damunt l’educació; que expropiessin les pagues dels empleats públics i que queixalessin amb més pressió impositiva la resta de sous, cosa que fa que quedin en condició de segrestats.
En aquesta situació no es pot oblidar que la via acomodada del benestar va ser l’apropament al poble dels sistemes liberals que ara, situats en un vertigen que els facilita l’altar on s’han instal·lat pensen esprémer-ne el suc fins que s’hagi pansit el darrer mortal.
Lamentablement plorem les retallades, plorem la manca d’atenció sanitària, plorem les mancances d’una educació ja prou minsa, però ells, insaciables, amants dels deserts, van més enllà i bombardegen els drets laborals que havien assolit amb tant d’esforç les nostres generacions passades –de les quals som hereus–. I encara més, què ens quedarà de la nostra manera de viure, de respirar l’aire que hem volgut i de vestir-nos del color que cadascú ha volgut... O creieu que això no arribarà? De fet, ja ho tenim aquí i sense cap remordiment ja han instal·lat al govern que els ha convingut qui els passa per la necessitat de col·locar i disfressat de savi, quan ja no en queden.
Després vindran els qui diguin que les associacions són una pèrdua de temps, que s’ha de viure més justet i que no hi ha feina per a tothom, o sigui que convé que algú es quedi a casa que s’hi està molt bé, perquè en el fons que hi ha millor que una i gran i lliure família ben atesa.
Així, a poc a poc, retornarem a la doctrina del control del ramat que dòcilment s’asseurà davant del televisor a veure l’únic programa que li poden posar... això sí, per cent vint canals alhora.
Aquest estrip ha fet que ens escopissin a sobre de la sanitat i damunt l’educació; que expropiessin les pagues dels empleats públics i que queixalessin amb més pressió impositiva la resta de sous, cosa que fa que quedin en condició de segrestats.
En aquesta situació no es pot oblidar que la via acomodada del benestar va ser l’apropament al poble dels sistemes liberals que ara, situats en un vertigen que els facilita l’altar on s’han instal·lat pensen esprémer-ne el suc fins que s’hagi pansit el darrer mortal.
Lamentablement plorem les retallades, plorem la manca d’atenció sanitària, plorem les mancances d’una educació ja prou minsa, però ells, insaciables, amants dels deserts, van més enllà i bombardegen els drets laborals que havien assolit amb tant d’esforç les nostres generacions passades –de les quals som hereus–. I encara més, què ens quedarà de la nostra manera de viure, de respirar l’aire que hem volgut i de vestir-nos del color que cadascú ha volgut... O creieu que això no arribarà? De fet, ja ho tenim aquí i sense cap remordiment ja han instal·lat al govern que els ha convingut qui els passa per la necessitat de col·locar i disfressat de savi, quan ja no en queden.
Després vindran els qui diguin que les associacions són una pèrdua de temps, que s’ha de viure més justet i que no hi ha feina per a tothom, o sigui que convé que algú es quedi a casa que s’hi està molt bé, perquè en el fons que hi ha millor que una i gran i lliure família ben atesa.
Així, a poc a poc, retornarem a la doctrina del control del ramat que dòcilment s’asseurà davant del televisor a veure l’únic programa que li poden posar... això sí, per cent vint canals alhora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada