De queixalades legals

Si volen expropiar, perquè no ho acaben de fer del tot? Prendre, per decisió seva, una part dels dipòsits dels inversors en un percentatge que els fot una bona queixalada als dipositants a Xipre, pot sonar simpàtic i tot, perquè no toquen els dels pobres –ja prou soferts–, però que ells ho facin tot disfressant-ho de llei els delata.

Són els mateixos llops de sempre. Mosseguen els (probablement) indefensos i badocs, i com que no pot ser que la banca en el seu gran casino perdi, arramba amb el raspall tot el que pot per quedar-s’ho per a ella. I és que no s’entendria d’una altra manera.

Si ho volen fer, però, que ho facin del tot i que siguin els estats els qui se’n facin propietaris de tot, i, alhora, seria fer propietari tothom. La banca seria, doncs, també dels ciutadans.

Ells –que en saben fer tantes, de lleis– les podrien perfilar perquè la ruleta surti de manera consecutiva a tots els números, així tothom tindria la part que li pertocaria.
Tothom hauria de poder omplir el plat cada dia, però d’altres se’l trobarien més buit, i malgrat que en tinguessin prou per mantenir la salut, trobarien a faltar poder llençar-ne la dosi per reciclar a què estan acostumats.

De moment, però, no cal patir perquè als senyors d’armilla i jaqué no els faltarà la seva pensió que –pobres– premiats pel seu esforç han hagut de superar els imports de les pensions màximes dels mortals.

I això, excel·lentíssims honorables, és el que té fer-se la llei.