Els mercats donen vida, és clar que n’hi ha que el que fan
és comerciar amb la mort.
Si un poble civilitzat fes honor al seu nom no hauria d’admetre
parlar de l’armament com qui parla de si pels volts del 21 de març comença la primavera,
més ben dit hauria d’abolir qualsevol rastre de violència.
I això és el que han fet les televisions –suposo que per uns
quants punts del món– i la nostrada tevetrès no se n’ha lliurat: entre
cullerada i cullerada d’escudella del dinar, la caixa informativa ens ho
explicava amb un somriure i de la manera més natural.
Un món racional no ho entendria i això és el que ens
venen, la normalitat de la racionalitat més absurda, més dominant, més
assassina.
L’ONU no va aconseguir el consens en un intent de tractat
sobre comerç d’armes, però la venda segueix amunt i avall i no cal dir que,
home, ja que s'hi està posat i hom les té –per això s’ha fet la inversió–, doncs
cal fer-les servir.
La pela és la pela... Pam, pam!
La pela és la pela... Pam, pam!