Aquella escola (fragment)

...tres, quatre, cinc, sis... i, així, fins a dotze files on ben ordenats ens repartien els nens en un costat i les nenes a l’altre.

"Àligues vençudes", Companyia de teatre "El Trole".

     El primer dia de classe tots hi anàvem ben clenxinats amb olor de colònia comprada a granel, aquella que feia olor de net, i nerviosos per veure si hi hauria cap company nou –sempre n’hi havia algun que arribava de fora i, d’altres que, mai no sabíem per què, no hi tornaven més.

     Els nens, al vestidor dels nens, ens posàvem les bates negres –color del tot sofert– amb una sanefa de color vermell que dibuixava un rectangle a l’altura del pit i al voltant del coll; i les nenes, al vestidor de les nenes, s’abillaven amb la seva bata delicada de línies roses damunt d’un fons blanc trencat, potser perquè les nenes eren més netes.

     Al capdavall de l’aula, damunt la pissarra i sota el tub fluorescent, hi havia un santcrist que presidia l’aula enmig d’un parell de grisosos retrats que no ens treien l’ull de sobre, sobretot quan davant d’aquella pissarra negra hi havies de resoldre algun dels problemes d’aritmètica que no acabaves d’encertar i miraves amunt per si hi podies veure la llum, però, és clar, ¿en qui podies confiar d’aquella santíssima trinitat?, o sigui que tornaves a la Terra i veies que el mestre, darrere del seu guardapols també gris, marcava el ritme amb el seu gruixut regle que et donava la solució en un esclafit a la mà... Només calia parar-la, i la coïssor al palmell hi retenia el coneixement.

De xiulades i piulades

De piulades, me’n fan dues cada any. La primera quan el bon temps arriba i vénen del sud i, la segona quan tornen del nord i el bon temps se’n va.

I la fan tan bon punt la claror de l’alba fa que els raigs comencin a encetar la seva llum just darrere l’horitzó.

La població xiuladera ben aposentada a les seves llotges arbrades esclaten en deixondiment quan la gernació comença a moure’s amunt i avall pel passeig de la Riera que duu fins a l’estació per deixar anar el seu clam –vaja, el seu clam i allò que a vegades deslliuren per fer expeditesa del ventret, que ja és mala sort que no et toqui amb el ple que fan d’entrada i on no hi cap ni un cap d’agulla a cap branca ni cap fulla.

És ben bé una temeritat de passar-hi. És, però, tot un espectacle gratuït on un se sent protagonista a qui adrecen la xiuladissa mentre centenars o milers o, vés a saber, si milions de petits ullets s’observen i s’animen els uns als altres per veure qui la fa més grossa.

De piulades d’aquestes me’n fan dues l’any –i, la veritat, no passa res–, piulen i piulen i sense saber com, ni quan, els pardalets i les pardaletes se’n van volant plens de llibertat vers el sud o nord enllà mentre deixen rere seu el silenci.

De rescat per les pilotes (i 2)

Diuen els entesos en quotes televisives i en pilotes que, si hi ha alguna cosa que, arreu del món, segueixi apassionadament la gran massa controlada és l’esdeveniment dels vint-i-dos que corren pantalla amunt i pantalla avall durant noranta minuts. Temps, d’altra banda, que els hi passa volant o se’ls hi fan etern, segons de quin costat de pantalla s’estigui.

Diuen, també, que de tots aquests esdeveniments (que es fan i es desfan) el de la Copa d’Europa de futbol és el més esperat, seguit i desitjat i, per tant, el més vist...
Quina plataforma més impressionant per dir al món qui és el fort, qui guanya batalles, qui pot dominar...!
I per això només cal fer un cop d’ull a allò què diu i com ho diu la premsa germànica —no crec que de manera inconscient. 
Sport Bild ho té clar: “el futbol a Europa és definitivament alemany”, “el Bayern destrueix el Barcelona”, “una demostració de poder contra el millor equip del món”, i assegura que “el mite del Barcelona ja és història”... O a Kicker, un altre diari que toca el tema de les pilotes: “el Bayern humilia una altra vegada el Barcelona”...
Com que no sóc gens malpensat hi veig només un esclat d’alegria i, per venir d’on ve, doncs un esclat d’alegria monetària, és a dir de domini i superioritat, perquè, és clar, si hom és bo, i a més guanya el millor —o els millors perquè el Madrid també va dins aquest paquet de mesures de submissió—, què més hi ha en aquest món que pugui ser important per als qui l’única mirada que tenen és esfèrica i que, alhora, envien un missatge de perdedor a la tribu vençuda?
Però, quan es descobreix que n’hi ha que aporten un bri de pensament al camp és quan et topes amb la sorpresa de l’existènia d’estudis que en parlen i tot, mireu sinó els del psicòleg social Gerhard Vinnai —autor d’El fútbol como ideología— que  diu que “els gols que es fan al camp són gols contra els dominats al món”, o les paraules d’Eudald Carbonell quan diu que “el futbol és una manifestació pacífica de la confrontació i, per tant, una metabolització de la violència latent”, o la tesi de l’antropòleg Jordi Salvador Duch dedicada al Futbol, metàfora d’una guerra freda on es combina —com a la premsa— un lèxic bèl·lic ple de rituals i amb tribus, guerres i batalles pel mig, llenguatge que també es troba en la narració dels parladors de les ones.
Per a qui no té plena obsessió per les pilotes li costa d’entendre que els dos equips reconeguts com a millors hagin pogut passat de tocar la glòria de l’Olimp a caure per sota de l’herba del camp. I, ja se sap, tot en aquest món té una explicació, una cosa diferent és que siguem capaços de trobar-la.
Ara, però, ja en el repòs dels guerrers només ens queda saber qui és de raça més ferotge, sí el germànic de Munic o el germànic de Dortmund.
Mentrestant esperarem ajupits la propera clatellada. Ah, per cert, han concedit dos anys més per assolir l’objectiu del dèficit, la cosa s’ha relaxat una mica per ser bons nois i noies... en la política econòmica i social, és clar, que no s’entengui malament.

De rescat per les pilotes

Tot té un preu, i més per a la gent que la seva única i pobra mentalitat de forma de vida —i d’entendre-la— gira al voltant de l’acumulació de xifres per posar-les a la dreta i com més n’hi ha hagi cap a aquella banda de l’extrema dreta millor.

Per això, des de fora de la grada i sense que la sang bulli, hom pot veure que una certa gaubança amb el tema del futbol fa exaltar l’orgull dels pobles. I, així, amb la desfeta dels equips que des de Barcelona i Madrid han anat a buscar la glòria de la victòria a terres germàniques (que l’etimologia diu que no té res a veure amb germanes) han hagut de tornar al seu niu amb el cap cot mentre que el contrincant, i en el fons enemic, pot escriure, entre d’altres, titulars com el que deia “Més forts que mai” del Süddeustche Zeitung de Munic.

I això ho diu tot: Ara potser sí que aconseguiran ser els “més” que “mai”, o també, que els qui ho han permès ho hagin fet per raons d’estat —ja sabem que aquests temes no es parlen a la premsa i la discreció és important— però, com els rescats que van i vénen, i que comencen per ells i després te’ls treuen quan et volen fer ajupir el cap...
Qui no s’ajupia, almenys de cartell, era l’altre dia un home que provocava una imatge curiosa, si més no, per la Gran Via de Madrid que solitari enmig d’una gernació atrafegada aixecava un rètol que afirmava que “Berlín arruïnava per tercera vegada una Europa desunida” mentre es trobava amb algunes mans, que obertes esperaven que algú les esquitxés amb alguna moneda per poder dur alguna cosa a l’estomac —encara que fos un glop de vi— abans de tapar-se amb tres cartrons estovats a terra, en un racó, al carrer.

Perdedor de poemes

Ser perdedor d’un poema no és per res del món un ofici, però sí motiu suficient perquè en retrobar-lo —quan les pluges i les neus han pogut cobrir i despullar diverses vegades els prats més alts— s’uneixi amb el manuscrit del diari que havia estat creat simultàniament i, tot plegat, es pugui donar a conèixer en tot el seu conjunt.

Aquest és el motiu pel qual l’Enric Casasses, qui va perdre el poema, hagi pogut publicar, ara, sota el nom de Diari d’Escània i Univers endins el seu dietari escrit a mitjan 1980 a Suècia. El dietari anava complementat amb el poema llarg que es troba tot seguit darrere seu i és, no cal dir-ho, un text peculiar, particular, curiós i un document d’un moment d’una època que, amb la visió dels ulls d’un perdedor de poemes que segueix l’amor, conviu amb la natura d’una Suècia que cau allà, força allunyada i tan diferent d’aquestes terres mediterrànies.

“Jo —diu— per al viatge m’emporto tres panets fets d’ella i la melmelada de ruibarbre. Vaig ben equipat.” En canvi, per viatjar per aquesta prosa i per fer camí per aquest poema no necessitarem cap motxilla especial, només deixar-vos endur per les paraules.

Del futbol a les cavernes

Trobar-se al diari un breu article d’algú que es reconeix estar més a prop de les cavernes que del segle que viu podria desvetllar alguna simpatia si no fos perquè en el fons es disculpa de no ser seguidor de l’equip que més badocs genera. A més, diu, és seguidor d’un altre equip i que aquest li provoca tota mena de manifestacions fisiològiques i piscològiques quan juguen. Per sort, podrà gaudir, continua, del joc d’aquell equip que admira, però que no segueix (?) ...

És, per dir-ho de forma amable, sorprenent com algú pot reconèixer-se primitiu i, en canvi, no mirar de corregir-se des del lloc que ocupa de subdirector d’un diari en un –tot i que breu– article d’opinió enlloc de mirar d’incitar el pensament dels lectors amb alguna qüestió de caire més intel·lectual o polític, encara que sigui per mirar de mantenir la “faixa” “de rebaixa” com cantava la cançó de La Trinca.

És com si compartís una situació d’acomplexament col·lectiu i que hom s’hagi de justificar per evitar de ser virtualment expulsat del clan. A això és al que s’ha arribat o, més ben dit, ens han portat.

Acaba amb la descripció de la poesia del moviment que fa aquest i aquell jugador, la llàstima és que seria millor que hagués fet la descripció del moviment gràcil dels ballarins d’una companyia de ballet, per exemple, perquè alguna cosa deixen darrere seu i no pas les meravelles d’onze rics abraonant-se perseguint un “esfèric” com diu aquell volent fer veure que domina el joc lingüístic.

Del benestar a l’estat

Pensar que l’únic que podem perdre és allò que perden els altres és tan simple com amable de cara als qui no cessen la seva imposició.

És probable que vulguem mirar cap a una altra banda quan el poder dels estats –fent ús de la propietat única de la “violència legítima”– ha estripat la bossa dels estats del benestar que han esquitxat tothom, sobretot els instal·lats en les capes més baixes de la humilitat.
Aquest estrip ha fet que ens escopissin a sobre de la sanitat i damunt l’educació; que expropiessin les pagues dels empleats públics i que queixalessin amb més pressió impositiva la resta de sous, cosa que fa que quedin en condició de segrestats.
En aquesta situació no es pot oblidar que la via acomodada del benestar va ser l’apropament al poble dels sistemes liberals que ara, situats en un vertigen que els facilita l’altar on s’han instal·lat pensen esprémer-ne el suc fins que s’hagi pansit el darrer mortal.
Lamentablement plorem les retallades, plorem la manca d’atenció sanitària, plorem les mancances d’una educació ja prou minsa, però ells, insaciables, amants dels deserts, van més enllà i bombardegen els drets laborals que havien assolit amb tant d’esforç les nostres generacions passades –de les quals som hereus–. I encara més, què ens quedarà de la nostra manera de viure, de respirar l’aire que hem volgut i de vestir-nos del color que cadascú ha volgut... O creieu que això no arribarà? De fet, ja ho tenim aquí i sense cap remordiment ja han instal·lat al govern que els ha convingut qui els passa per la necessitat de col·locar i disfressat de savi, quan ja no en queden.
Després vindran els qui diguin que les associacions són una pèrdua de temps, que s’ha de viure més justet i que no hi ha feina per a tothom, o sigui que convé que algú es quedi a casa que s’hi està molt bé, perquè en el fons que hi ha millor que una i gran i lliure família ben atesa.
Així, a poc a poc, retornarem a la doctrina del control del ramat que dòcilment s’asseurà davant del televisor a veure l’únic programa que li poden posar... això sí, per cent vint canals alhora.

De queixalades legals

Si volen expropiar, perquè no ho acaben de fer del tot? Prendre, per decisió seva, una part dels dipòsits dels inversors en un percentatge que els fot una bona queixalada als dipositants a Xipre, pot sonar simpàtic i tot, perquè no toquen els dels pobres –ja prou soferts–, però que ells ho facin tot disfressant-ho de llei els delata.

Són els mateixos llops de sempre. Mosseguen els (probablement) indefensos i badocs, i com que no pot ser que la banca en el seu gran casino perdi, arramba amb el raspall tot el que pot per quedar-s’ho per a ella. I és que no s’entendria d’una altra manera.

Si ho volen fer, però, que ho facin del tot i que siguin els estats els qui se’n facin propietaris de tot, i, alhora, seria fer propietari tothom. La banca seria, doncs, també dels ciutadans.

Ells –que en saben fer tantes, de lleis– les podrien perfilar perquè la ruleta surti de manera consecutiva a tots els números, així tothom tindria la part que li pertocaria.
Tothom hauria de poder omplir el plat cada dia, però d’altres se’l trobarien més buit, i malgrat que en tinguessin prou per mantenir la salut, trobarien a faltar poder llençar-ne la dosi per reciclar a què estan acostumats.

De moment, però, no cal patir perquè als senyors d’armilla i jaqué no els faltarà la seva pensió que –pobres– premiats pel seu esforç han hagut de superar els imports de les pensions màximes dels mortals.

I això, excel·lentíssims honorables, és el que té fer-se la llei.

Armats. Estat natural

Els mercats donen vida, és clar que n’hi ha que el que fan és comerciar amb la mort.

Si un poble civilitzat fes honor al seu nom no hauria d’admetre parlar de l’armament com qui parla de si pels volts del 21 de març comença la primavera, més ben dit hauria d’abolir qualsevol rastre de violència.

I això és el que han fet les televisions –suposo que per uns quants punts del món– i la nostrada tevetrès no se n’ha lliurat: entre cullerada i cullerada d’escudella del dinar, la caixa informativa ens ho explicava amb un somriure i de la manera més natural.

Un món racional no ho entendria i això és el que ens venen, la normalitat de la racionalitat més absurda, més dominant, més assassina.

L’ONU no va aconseguir el consens en un intent de tractat sobre comerç d’armes, però la venda segueix amunt i avall i no cal dir que, home, ja que s'hi està posat i hom les té –per això s’ha fet la inversió–, doncs cal fer-les servir.
La pela és la pela... Pam, pam!

Potser haurien de plegar... ep, si pot ser!

Es tractaria que només fossin coherents amb la seva pròpia manera de pensar i d’aplicar els seus mètodes que, pel que es veu, deuen ser infalibles. O sigui, que tot allò que prediquen per als altres s’ho podrien començar a aplicar per a ells mateixos, i tenir la dignitat de deixar els llocs lliures a d’altra gent que hauria de fer les coses de manera diferent, perquè –encara que pugui semblar estrany– és possible.

El motiu per a fer el canvi és ben senzill. Si tot el llarg llistat de personatges que ocupen els llocs dels polítics, dels dirigents d’administracions i d’organismes de tota mena amb els seus mètodes i que s’han sabut vendre com a inevitablement perfectes i que, a més, són tan destres per organitzar tota mena de maldestres pensades que donen com a resultat el fracàs més estrepitós, tinguessin, tots ells, la més mínima ombra de dignitat, el que haurien de fer és plegar, desaparèixer i no esperar que se’ls hagués de treure amb sistemes per desencastar.

Són uns personatges que no es mereixen –cap ni un– ni el més bri d’aire per respirar, perquè si després de l’enfonsament general a què han abocat la massa de la societat el que els correspondria és abandonar la seva destrossa –feu-ho aviat, si us plau– perquè la solució no pot venir per part vostra. Així és com tractarien –carregant-se de raó– qualsevol subordinat que no hagués pogut acomplir amb els objectius –amb els seus, és clar.

Plegueu. Els ciutadans ja són prou grans per saber què ens convé. Ho som tant, de grans, que ja sabem que ells no ens convenen. El problema més gran amb què es troben és que la “massa” es comença a desvetllar, a poc a poc, però es desperta i comença a entendre que no tot és com ens han volgut fer creure.