Es tractaria que només fossin coherents amb la seva
pròpia manera de pensar i d’aplicar els seus mètodes que, pel que es veu, deuen
ser infalibles. O sigui, que tot allò que prediquen per als altres s’ho podrien
començar a aplicar per a ells mateixos, i tenir la dignitat de deixar els llocs
lliures a d’altra gent que hauria de fer les coses de manera diferent, perquè –encara
que pugui semblar estrany– és possible.
El motiu per a fer el canvi és ben senzill. Si tot el
llarg llistat de personatges que ocupen els llocs dels polítics, dels dirigents
d’administracions i d’organismes de tota mena amb els seus mètodes i que s’han sabut
vendre com a inevitablement perfectes i que, a més, són tan destres per
organitzar tota mena de maldestres pensades que donen com a resultat el fracàs més
estrepitós, tinguessin, tots ells, la més mínima ombra de dignitat, el que
haurien de fer és plegar, desaparèixer i no esperar que se’ls hagués de treure
amb sistemes per desencastar.
Són uns personatges que no es mereixen –cap ni un– ni el
més bri d’aire per respirar, perquè si després de l’enfonsament general a què
han abocat la massa de la societat el que els correspondria és abandonar la
seva destrossa –feu-ho aviat, si us plau– perquè la solució no pot venir per
part vostra. Així és com tractarien –carregant-se de raó– qualsevol subordinat
que no hagués pogut acomplir amb els objectius –amb els seus, és clar.
Plegueu. Els ciutadans ja són prou grans per saber què
ens convé. Ho som tant, de grans, que ja sabem que ells no ens convenen. El
problema més gran amb què es troben és que la “massa” es comença a desvetllar,
a poc a poc, però es desperta i comença a entendre que no tot és com ens han volgut
fer creure.