El
senyor Monti –aquell que ja no serà president dels italians– sembla que només
és estimat pels mercats i això ha de ser molt trist. No em puc imaginar que en
aquest món –amb el gran que és– algú se sentís desitjat cada dia al matí només
pels mercats, i si aquests mercats fossin com el de la Boqueria, o el de Santa
Caterina, o el Central, o el de la Flor o el del Ninot, doncs encara, perquè aquests
mercats mostren contínuament que són vius amb l’anar i venir continu de la gent
i que tenen cor i sang. A més, aquests insignificants ciutadans són els que trien,
al cap i a la fi, personatges semblants per ocupar aquests tipus de càrrecs.
El
senyor Monti, no ho oblidem, també té línia directa amb la senyora Merkel, i això
devia fer-lo imaginar que en una Europa que sobreïx democràcia contínuament
pels claveguerams dels mercats tothom es retria als seus encants.
Però,
¿què ha passat? Doncs que els mercats que el senyor Monti sovinteja no són els
mateixos que ocupen els obedients peons de la democràcia i aquests mercats,
ocupats per poquets personatges que juguen al Monopoly tot el dia i des de fa
segles, no han pogut mantenir-lo per poder-s’hi seguir amb les seves maniobres
econòmiques. Per tant, els venedors de peres, cansats de veure com els les
toquen, o els de pebrots que ja n’estan també fins aquells mateixos, han dit
que prou donant el seu suport a allò que més estripava la bonhomia.
La
senyora Merkel s’ha entristit perquè els mercats ara ja tornen a enrogir-se com
una tomaca, això que ho havien fet tan bé i tot estava controlat... i, potser
sí que ho estava per al seu plaer, però són molts més els ciutadans que visiten
els mercats dels naps i cols que els de l’especulació i, també, perquè hi ha
altres formes de fer les coses: pitjors per als mercats, però millors per als
pobres que han d’omplir cada dia el plat, encara que només sigui un, i de plats
buits n’hi ha a tot arreu, també al país de l’Angela.