Cal
ser modern i no s’acaba d’entendre –diuen– que en una societat en què els
estats ja no són el que eren i que les fronteres no surten ni als mapes de
primària no té cap sentit crear-ne més, d’estats.
A
més, en un món neoliberal de subcontractacions i deslocalitzacions a cada pam
per acabar d’espatllar-ho tot, què més volen els perifèrics que poder rebre l’oferiment
que amb la pedagogia del “perquè-jo-vull” se’ls tregui la feina d’anar pel món
i que ells es puguin encarregar de tot.
O
sigui, que estar “à la page” deu ser això: que ells facin la feina –i donin les
instruccions– per tal que amb la seva campanya de màrqueting puguin vendre-ho
tot en un mateix paquet, se suposa que per estalviar costos que, de fet, també,
deuen cobrar a preu d’or, o més aviat no retornen en gestionar la caixa i
sobretot per no donar feina a comptar masses calés.
Amb
tot és que als perifèrics els costa entendre per què el ministre d’Exteriors
del govern espanyol ha de plantejar una llei que els ajudi a decidir quin
vestit s’ha dur per anar a ballar fronteres (ai,
que no existeixen) enllà, i que després només cal explicar-los-ho per si hi
poden ajudar.
No
es devia entendre prou bé que no era per controlar, ja que ho va haver de dir
per deixar-ho ben clar. I és que alguns perifèrics s’entesten a no voler comprendre
res de res. Deu ser per això que no volen que tinguin estat?