Fer
que l’anada hagi estat pel cel és una posada en escena força més encertada del
que pot semblar i, a més, digna dels millors guionistes que poden haver
trepitjat la catifa vermella.
És
clar que en aquest cas no es tractava ni de l’acció d’un Bond, ni d’un Indiana,
ni tan sols de la guerra de l’Iraq, no, no, no... molt més senzill que tot
això, només es tracta del retir del Papa.
Però
parlo d’escena encertada perquè d’aquí a dos mil anys –si els suports digitals
ens han sobreviscut i hi arriben com a material arqueològic, i si encara ha
pogut mantenir-se un mínim d’interès pel coneixement i per la cultura– els
arqueòlegs de l’època podran descobrir com el líder espiritual d’una part del
món es transforma en una estranya au metàl·lica i després de sobrevolar entre
cridòries el seu niu s’enlaira cel amunt amb tota una semblança amb l’esperit
sant que fuig a refugiar-se en un racó de muntanya... però és clar, això ho
podrien trobar si la voràgine decadent dels mercats actuals i els que hi ha
instal·lats en els llocs dels polítics no aconsegueixen acabar amb tot allò que
pugui fer referència al pensament i a les humanitats.
L’any
que ve estarem pendents de Los Angeles per si algú de bona fe pot proposar
l’escena per a l’Oscar als millors efectes especials, i sempre que algú no
desviï l’atenció més cap a la marca del vestit de la guardonada Anne Hathaway, que no pas a la pel·lícula en què
apareixia, però és clar, potser el que més val són les xifres que compten que
no pas si, al capdavall, hi podia haver l’Hugo al darrere de tot plegat.