Les coses van a més. Sempre tot va a més. Si abans les
parelles ja podien tenir problemes –i segons quin tipus de parelles els tenien contínuament–
quan les parelles deixen de ser-ho i es converteixen en elements en contacte de
vés a saber quants, el desori pot ser important.
I, sobretot, si les relacions són entre idiomes. Si dues llengües
en contacte ja representen un conflicte, què deu poder passar amb més de dues que
volen lluitar per veure quina sona més bé?
D’aquí que no poden ser flors i violes trobar-se amb un
catàleg lingüístic internacional gairebé a la butxaca. De parlar de bilingüisme
s’ha passat ja a parlar de multilingüisme, on totes puguin tenir-hi cabuda.
Probablement respon a la realitat, però, qui hi podem
trobar darrere del qualificatiu? Sense gaire sorpresa hi podem veure ciutadans de
nacions sense estat, immigrats de tots els temps, persones que els “convé”
parlar una altra llengua per mantenir el contacte amb el món –que, si bé és
cert que en una època la llengua de comunicació havia estat el francès, i ara,
de moment, l’anglès, ja no és gens difícil de trobar en cursos de formació per
a treballadors un idioma força més llunyà per a tots nosaltres com és el xinès.
El que és ben segur de tot plegat és que qui té les
regnes de la seva parcel·la ja no necessita parlar cap altra llengua que no
sigui la seva.
El pitjor de tot això és descobrir que a qui mou aquests
fils idiomàtics –el gran senyor de qui no cal pronunciar el seu nom– tant
Quevedo com Pink Floyd ja li havien dedicat alguna peça.