ERO polític

És la moda, és el que toca, oi? Doncs això, i sense cap mirament. Ni els seus currículums –moda també imposada per aquests encastats als escons– no passarien ni la prova del cotó.

Néixer, viure i morir en el món de la política i, si pot ser per herència sanguínia, doncs, encara millor.

No és només per les vores de la crosta corrupta que li ha començat ha sortit el pus, és més profunda la malura, com la lava que s’escup perquè esclata de tanta com n’hi ha a la capa magmàtica, tan endins, que se sobreïx lentament sense poder-ho evitar. Encara que aquesta casta no s’enrogeix com sí que fa el volcà avergonyit –com si volgués demanés perdó– pel mal que no pot evitar.

Doncs, un ERO es mereixen, sí, amb tota la contundència que ells han estat capaços de dissenyar. Els llocs buits –que no pateixi ningú– es poden reomplir ràpidament per la ciutadania que ja per si sola és major d’edat i pot gestionar les seves necessitats.

Mentrestant, els moviments que van omplint els carrers cada vegada més ja ho han decidit: es constituiran en un parlament.
A veure qui és capaç de treure’ls la legitimitat? Per ara, la legitimitat, encara no té escriptura de propietat, a més, hi haurien d’estar acostumats a poder-la perdre per mala gestió i llibertat de mercat... Ai, no pot ser, que ells tot ho fan bé.