Tot té un final. Per molt que hom s’hi encaparri i no ho vulgui
reconèixer, tot té un final. I és així, tot allò que comença ha d’acabar, i
aquesta evidència tan senzilla, amb la qual no costaria gaire de posar-nos d’acord,
es complica –i de quina manera– si ens volem imaginar com va sorgir, no ja
solament aquest planeta que ocupem, sinó allò que en diem univers.
Gairebé és impossible d’imaginar-nos l’abast de què és i
com és aquest escenari infinit, i ja impossible de posar-hi guió per donar-hi
un final, un final definitiu i que quedés tota aquesta immensitat engolida en
si mateixa per desaparèixer definitivament en una absència total on no cabés ni
el no-res.
Però mentre això arriba ens podem asseure per observar
com desfilen tot de finals que sí que ho són.
Si bé ja hem acomiadat de forma definitiva el segle XX no
s’ha acomplert el somni que ens havien venut de convertir-nos en una societat
de rabiosa modernitat amb vestits argentats i menjadora de píndoles. Ha passat,
però, que el mil·lenni se’ns ha girat rebel (potser per la seva joventut,
encara) i que ha convertit aquesta il·lusió en la necessitat d’haver de parar
la mà de tants ciutadans per recaptar almoina que no ho tenien previst.
A més, la ciència-ficció –convertida en regressió de tota
mena– ha sorprès una gran majoria de població amb massa edat i apagats o massa
joves per comprendre que anar caps als anys vint estaria bé, sempre que no siguin
del segle d’on venim.
El que ara vivim, dissortadament, és el final d’una
època, d’un sistema, d’uns mètodes, d’unes estructures polítiques i d’organització
estatals que, per molt que es vulguin regenerar, s’han quedat esgotats. Vivim
en una civilització en decadència, i això no és nou. Si ens ha passat abans,
per què ara no pot tornar-hi?
La societat ha perdut la força de crear, de generar obres
que facin evolucionar l’art, la literatura, la cultura en general i el
pensament en particular. Dir això, no és dir que avui no es pensi, ni es creï,
ni que no hi hagi gent preocupada per mirar d’aturar el declivi; és dir, però, que
no es tenen prou forces per fer que el món pugui sentir-se empès per la
innovació. Només cal mirar qui segueix governant: són els mateixos que ens han
dut a aquest món de fracàs i d’enfonsament per a la gran immensa majoria, i
segueix com si res.
D’aquí a uns quants anys, algú ho podrà explicar i segur
que ens hi posaran una etiqueta a aquesta època que avui és la protagonista,
però, qui sap si, per la rapidesa de com succeeixen avui els fets, podrem viure
ben aviat tota la seqüència i trobarem la terra promesa quan girem la
cantonada.